1928-08 Per què el nostre moviment obrer ha estat anarquista? [Nin]

L’Opinió N°26 (11 d’agost del 1928).

La lluita que es desenvolupà després de la Primera Internacional entre el socialisme científic i l’anarquisme o, per dir-ho en altres termes, entre el bakuninisme i el marxisme, s’ha solucionat arreu en favor d’aquest darrer. No hi ha ni un sol país important en el qual l’anarquisme jugui un paper qualsevol en el moviment obrer. Les últimes posicions que posseïa en ço que foren les seves fortaleses, França i Itàlia, les ha perdudes irremissiblement. A l’Amèrica llatina l’anarquisme es troba en ple període de descomposició. Si aquest és, a grans línies, el seu estat des del punt de mira d’organització, la seva situació des del punt de mira teòric és senzillament catastròfica. En aquest terreny ha estat batut en tota la línia i, com si això no fou prou, avui és més difícil de trobar encara que no sgui més que un sol teòric anarquista d’una valor positiva que no ho era per a Diògenes trobar un home. Diguem, en un mot, que la polèmica entre l’anarquisme i el socialisme no interessa avui a ningú enlloc del món, per la senzilla raó que l’anarquisme ha deixat d’ésser un factor en el moviment obrer i ha passat al domini de la història. El fet, doncs, que la qüestió constitueixi avui a Catalunya un tema d’actualitat és la demostració més evident del retard veritablement tràgic del nostre moviment.

La qüestió no podia ésser plantejada, tanmateix, amb més oportunitat, i estem convençuts que el debat no tindrà un interès purament acadèmic, sinó que serà ric de conseqüències per a l’esdevenidor del nostre moviment obrer. És penós haver de debatre problemes que arreu del món són resolts ja fa anys, i repetir arguments que constitueixen les beceroles per a un obrer de cultura mitjana d’un país capitalista qualsevol. Però és aquesta una tasca indispensable, inel·ludible, si volem que el moviment obrer tregui les lliçons necessàries de la seva experiència riquíssima i surti del marasme mortal en què es troba.

El període anterior del nostre moviment, dels anys setanta ençà, ha estat el període de la infància. La nostra classe obrera no ha donat encara els primers passos en ferm. Per això la qüestió de l’orientació futura té una enorme importància, i aquesta orientació futura és impossible fixar-la sense un anàlisi de les condicions en què el moviment s’ha desenvolupat en el passat.

Com s’explica el fet paradoxal que a Catalunya, el centre obrer més important d’Espanya, el marxisme no ha pogut arrelar mai i que, pel contrari, l’anarquisme hi hagi jugat sempre un paper preponderant? Maurín n’ha cercat l’explicació en dues causes principals: 1) la invasió de la mà d’obra no qualificada, procedent de les províncies agràries espanyoles; 2) el caràcter oportunista del socialisme espanyol.

La resposta de Maurín dóna una solució satisfactòria al problema dels orígens de l’anarquisme català? Nosaltres creiem que no, tot i reconeixent que contribueix a aclarir-lo. En efecte, l’explicació del fraternal amic ens sembla esquemàtica, incompleta. L’immigració i l’oportunisme iglesista són dos dels factors de l’anarquisme català, però no els únics, no els fonamentals. La base de l’anarquisme hem de cercar-la en l’estructura social de Catalunya. I, per això, hem de plantejar abans de tot la qüestió següent: Catalunya, és un país industrial? Malgrat no tenir a mà les dades estadístiques en què podríem fonamentar la nostra argumentació, creiem que es pot contestar categòricament en sentit negatiu. Catalunya és predominantment un país agrícola, i país agrícola que no produeix solament pel consum interior, sinó per a l’exportació (olis, vins, etc.). El capítal agrícola és innegablement superior al capital industrial. El règim agrari dominant és el de la petita propietat, i el propietari agrícola gairebé no existeix.

Tenim, tanmateix, a Catalunya, una indústria relativament desenvolupada. Quin és el caràcter d’aquesta indústria? L’esparpillament, la manca de concentració, el retard tècnic, el predomini de la indústria lleugera, principalment tèxtil. Fora de Barcelona no existeixen, com a centres industrials relativament importants, més que Sabadell i Terrassa, les fàbriques de la costa i les conques del Llobregat i del Ter i del Fresser: Les fàbriques existents són nombroses, però en la immensa majoria de cada una d’elles no està ocupat més que un nombre reduït d’obrer. On són, a Catalunya, les fàbriques alemanyes, americanes o russes que ocupen vuit mil, deu mil i més obrers? Afegiu a això que la tècnica és generalment endarrerida, primitiva (el teler a mà és encara utilitzat en centenars de fàbriques), que, en les comarques industrials, la major part dels obrers i de les obreres procedeixen de pagesia, i us formareu una idea del caràcter de la nostra indústria.

Així, doncs, Catalunya és un país predominantment agrícola i, per consegüent, petit-burgès. (El català és individualista no perquè és català sinó perquè és petit-burgès. Creeu una gran indústria i l’individualisme desapareixerà, naturalment no l’individualisme dels patrons, sinó dels obrers). L’altra part, l’absència d’una indústria fortament concentrada i, amb ella, d’una classe obrera educada en l’esperit de la cooperació, d’organització i de disciplina de la fàbrica moderna, ha determinat el predomini de les tendències petit-burgeses entre el proletariat.

Catalunya és un país petit-burgès de cap a peus. O sinó vegeu ço que, per emprar la terminologia marxista, anomenarem la superestructura ideològica en els seus aspectes més interessants, corresponent a la seva estructura econòmica. En política: federalisme, lerrouxisme, anarquisme, catalanisme predominantment petit-burgès (catalanisme de botiguer i salta-taulells). En literatura, drames i novel·les rurals o de vida ciutadana menestral: no tenim encara ni el poeta ni el novel·lista de la gran burgesia o del proletariat (Ignasi Iglésies, que ha intentat el drama social, no ha sortit tampoc de la ideologia petit-burgesa, o sinó recordeu Els Vells i La Barca Nova). No parlem ja dels costums i manera de viure, típicament petit-burgesos. El nostre Senyor Esteve no és un gran burgès, un capità d’indústria.

Resumim: és en el caràcter petit-burgès de la nostra economia on s’ha de cercar, al nostre entendre, la causa fonamental de la facilitat amb què l’anarquisme ha arrelat a Catalunya, puix, mentre el socialisme marxista és propi dels països industrials, l’anarquisme és un ideal petit-burgès, propi dels països predominantment agraris. Això no vol dir, com hem assenyalat més amunt, que els factors esmentats per Maurín no tinguin la llur importància. Ens n’ocuparem en estudiar un altre dia les característiques respectives de l’anarquisme català i del socialisme espanyol.