1987 Nacionalisme d’esquerres i comunisme obrer [Hekmat]

Un repàs de l’experiència iraniana

És astorador com de poc es coneix a Occident, fins i tot entre els socialistes, la història recent i la situació actual de l’esquerra iraniana. Qualsevol comunista iranià, qui haja pres part en la immensament rica experiència política dels darrers deu anys, no pot evitar de sentir-se desanimat davant la mena de comentaris d’Iran i de l’esquerra iraniana que aflora de tant en tant en la premsa d’esquerres de ‘qualitat’. Ço que habitualment hi veiem no és tan sols una anàlisi superficial, sinó una distorsió frapants dels fets. Això és molest, no tan sols perquè s’hi faça un relat superficial d’una història encara en marxa i no acabada, sinó perquè a més demostra un grau d’apatia política i de mediocritat teòrica per part dels socialistes occidentals quan es dediquen a la tasca d’analitzar aspectes de la lluita de classes dora de les fronteres del món capitalista desenvolupat.

Sembla que una certa crítica del comunisme iranià es popularitza en els cercles intel·lectuals marxistes d’occident. [1] Determinats temes es repeteixen contínuament com a elements i suports principals d’aquesta crítica. Primer de tot hi ha l’afirmació, o ‘observació’ que el comunisme a Iran ha experimentat una forta derrota en els darrers anys, particularment després del juny del 1981 i l’onada massiva de repressió que agranà el país. La principal tasca ara és aparentment ‘resumir’ l’experiència dels deu anys, reflexionar en els ‘errors’ fets pels comunistes iraniana i ‘preparar’ la propera obertura històrica. En segon lloc hi ha la noció de la incapacitat o de la manca dogmàtica de voluntat de l’esquerra iraniana d’unir-se i de crear una àmplia aliança de forces ‘progressives’ de la societat iraniana davant la massacre islàmica reaccionària, que comportà no tan sols del pretès declivi de la pròpia esquerra, sinó en part responsable de les condicions terribles que el poble iranià en general ha experimentat sota la república islàmica. En tercer lloc se’ns recorda com la ideologia i la pràctica de l’esquerra iraniana era influida per la ‘democràcia’ tant com a concepte i visió, com a objectiu polític, de com la democràcia se subordinà a l »anti-imperialisme’ en la consciència política i en les prioritats programàtiques i pràctiques de les organitzacions d’esquerres, i com aquesta consciència defectuosa es plegà a manipulació per part del règim islàmic.

No hi ha res de nou en aquesta crítica emergent. És de fet una simple recapitulació de les posicions d’un sector particular de la pròpia esquerra iraniana. Posicions que foren presentades, defensades, i majoritària refusades, durant els anys revolucionaris del 1978-81. És la veu del liberalisme d’esquerres iranià, innocent i inefectiu, que ara és creixentment propagada per les publicacions marxistes d’Occident, presentada com les consideracions estudiades i els pensaments del comunisme iranià contemporani. No apareix com cap sorpresa, per tant, que aital historiografia valore l’experiència iraniana com un fracàs i ignore el destacat procés d’evolució i transformació que el comunisme iranià ha passat d’ençà de la revolució del 1979.

Encara s’ha d’escriure un relat de la història del comunisme iranià contemporani. Els aspectes implicats són extremadament diversos i complexos. M’hi limit a una discussió d’unes poques qüestions específiques. Primer, els trets ideològics i socials de l’esquerra radical a les vespres de la revolució. En segon lloc, la crisi de l’esquerra radical. I finalment, la nova configuració ideològica i organitzativa de l’esquerra iraniana i particularment el desenvolupament d’una tendència comunista obrera revolucionària.

L’esquerra radical iraniana: socialisme o nacionalisme?

L’esquerra iraniana de post-guerra, des del Partit Tudeh dels anys 1940 fins als populistes dels 70 s’ha d’estudiar amb el rerefons de dos processos històrics; primer, el desenvolupament internacional de l’anomenat moviment comunista, i en segon lloc, l’evolució històrica de l’oposició burgesa nacionalista iraniana. L’esquerra iraniana entre 1941 i 1981 era un producte conjunt de totes dues històries, que insistia en cada passa en la lògica interna comuna dels dos processos, és a dir, la presa del socialisme com a teoria i tradició política pel reformisme nacional.

Perry Anderson, a les seues Consideracions del marxisme occidental, assenyala el ‘divorci estructural’ de la teoria marxiana de la ‘pràctica política’, realitzat gradualment durant els anys 1930, que donà al marxisme occidental, com a tradició, els seus trets substantius. Amb tot, Anderson roman, en general, essencialment acrític del contingut real de classe de la teoria i de la natura de classe de la pràctica política que ha de constituir el context social material de la teoria comunista—una atitud que explica la seua fascinació pels fets del maig-juny del 1968 a París i la seua concepció d’aquests com un capgirament històric. Ha tingut lloc un trencament molt més profund i fonamental en el comunisme internacional que precedeix, analíticament i històrica, l’assenyalat per Anderson—un punt que ha alterat tot el caràcter social i polític del comunisme en les seues corrents més importants. Aquest trencament fonamental implica l’alienació total de la teoria i pràctica comunista de la classe obrera, no tan sols com a massa de gent explotada, sinó com a personificació d’una situació econòmica objectiva en l’economia política del capitalisme. Per Marx i Engels el comunisme era la ‘doctrina de les condicions de l’emancipació del proletariat’, un mitjà amb el qual els obrers podien protestar ‘contra l’antiga organització social’ no com a individus sinó ‘en la llur capacitat general com a éssers humans’ [2]. Un segle més tard el comunisme era gairebé tot llevat d’això. S’havia transformat en un marc ideològic i organitzatiu per un ampli ventall d’expressions nacionalistes, parroquianes i individualistes de malcontentament amb aspectes parcials de l »antiga organització social’.

Fou la nacionalització del marxisme a la Unió Soviètica de la fi dels anys vint i començament dels anys trenta i la conseqüent teorització del nacionalisme i del reformisme com a contingut del marxisme ço que inicià aquest trencament històric. Amb tot, el tancament dels teòrics del marxisme occidental de la corrent general del comunisme i dels seus derivats principals, el resultat cabdal de l’experiència soviètica sota Stalin no fou un divorci entre la teoria i la pràctica, sinó una reorientació de la teoria cap a una pràctica política no-proletària, i per tant una metamorfosi i una degeneració de la pròpia teoria. La reorientació social i de classe del socialisme com a teoria i com a moviment polític es reforçà encara més a la pràctica d’aquestes tradicions, el trotskisme, el maoïsme, l’eurocomunisme, la nova esquerra, el populisme latino-americà i del tercer món, etc., que prengueren la forma d’oposició formal al ‘comunisme’ soviètic. A l’Europa oriental, el ‘socialisme’ fou emprat com a doctrina per construir economies capitalistes estatals i assegurar l’obediència de la classe obrera. A Occident, serví com a coberta ideològic per la militància democràtica i anarquista dels estudiants; com a discurs filosòfic i estètic dels intel·lectuals; per la reforma educativa i cultural de la classe mitjana; la política parlamentària de les esquerres; la gestió keynesiana ade la crisi i el compromís de classe. En el ‘Tercer Món’, on les primeres conquestes industrials de la Unió Soviètica i, més tard, la glorificació maoïsta del nacionalisme trobaren l’atracció més generalitzada en un rereforms d’explotació i opressió implacable per l’imperialisme occidental, el ‘socialisme’ fou considerat com un marc útil per la mobilització anti-imperialista nacionalista dels sectors més milirtants de les forces de classe de la burgesia i la petita burgesia indígenes. La història del comunisme i la història de la lluita de la classe obrera—no tan sols d’aixecament obrers de masses, sinó l’oposició «constant, ininterrompuda, ara amagada, ara oberta» dels obrers al capital que Marx veia com el dinamisme de la societat capitalista—esdevenien dues històries separades.

Si pel moviment comunista d’Occident aquesta separació representava una desviació i una negació de la unitat original del comunisme i la classe, pel socialisme iranià que sorgia els anys 1940 i evolucionava els 60 i els 70 era un estadi original, una condició consubstancial amb la seua existència com a tradició en l’oposició iraniana. Rebia i emprava el socialisme com a doctrina per aconseguir la sobirania nacional, el desenvolupament econòmic, la democràcia burgesa i la reforma social. Com a tal, el socialisme esdevenia el representants de les tendències radicals i militants en les ben establertes tradicions nacionalista, reformista i liberal de l’oposició burgesa, i fou ràpidament adoptat per la creixent intel·lectualitat urbana. El socialisme iranià nasqué estructuralment separat de la pràctica de la classe obrera i alienat del socialisme de Marx i Lenin.

Formalment, la història del comunisme iranià data del tombant de segle i de la formació de cercles socialdemòcrates a Teheran i Azerbaidjan, amb lligams amb la socialdemocràcia russa i particularment amb els bolxevics de Bakú. El 1920, es formà el Partit Comunista d’Iran (PCI). El partit fou actiu durant una dècada, i jugà un paper important en la difusió del pensament socialista i en l’organització dels aleshores minsos treballadors assalariats urbans i camperols pobres, i la formació d’una efímera república soviètica a la província caspiana de Gilan (juny del 1920 fins a octubre del 1921). Patí seriosos sotracts a la fi dels anys vint i fou finalment esclafat per la dictadura del xa Reza.

Amb tot, la història real de l’esquerra iraniana contemporània comença despres, amb la revifalla i el desenvolupament del moviment opositor en el volàtil període del 1941-1953. Dues organitzacions principals sorgiren en aquest període, el Partit Tudeh pro-URSS (format l’octubre del 1941) i el Front Nacional de Mossaddiq (format l’octubre del 1949), una laxa coalició de diversos grups i polítics que anava des dels liberals i socialdemòcrates als conservadors paniraniana i musulmans. Entre ells, el Partit Tudeh i el Front Nacional, s’hi resumien les aspiracions polítiques més duradores de la intel·lectualitat iraniana del segle XX: democràcia burgesa, desenvolupament econòmic nacional i independència política. Era la síntesi de les tradicions del Front Nacional i del Tudeh, i no el llegat del revolucionari PCI, ço que donà forma als trets ideològics i socials de l’esquerra radical durant els 60 i 70.

El Front Nacional era una aliança autodeclaradament nacionalista, però el Partit Tudeh era considerat representants de l’esquerra socialista en l’oposició. Era formalment una aliança antifeixista no-marxista (que seguia la línia front-populista presa pel setè Congrés de la Comintern). Representava la convergències de dues corrents, una d’indígena i una altra d’externa i internacional, el reformisme nacional iranià i el pro-sovietisme. Inicialment, les dues tendències semblaven no tan sols compatibles sinó mútuament reforçades. Per la intel·lectualitat de classe mitjana iraniana, la Unió Soviètica representava un model de reconstrucció i de reforma nacionals, un baluart d’anti-feixisme, un enemic de la misèria i de l’opressió nacional, i una força capaç de protegir Iran contra els designis opressors de l’imperialisme britànic. Amb tot, amb el desplegament de la política exterior soviètica envers Iran les dues tendències començaren a divergir, i la lleialtat increbantable de la direcció del partit a la Unió Soviètica allunyà creixement l’element nacionalista del partit. La primera dissensió oberta i organitzada en els rengles nacionalistes tingué lloc el 1948 quan una sèrie de quadres i d’activitats del partit dirigents per Khalil Maleki l’abandonà degut a la subordinació del partit dels interessos nacionals a les prioritats de la política exterior soviètica i les seues hostilitats envers les forces nacionalistes exteriors al partit. Amb tot, fou la negativa del Partit Tudeh a donar suport de tot cor al govern nacionalista de Mossadiq i en particular a defendre’l contra el cop pro-americà del 19 d’agost del 1953, ço que marcà el trencament definitiu del nacionalisme iranià amb el Partit Tudeh.

L’esquerra radical s’originà pel buit deixat per l’abandonament de la causa nacionalista per part del Partit Tudeh i la desaparició del Front Nacional a principis dels anys 60. L’esquerra radical dels anys 60 i 70 era primer de tot un producte de la crítica nacionalista al fiasc del Partit Tudeh i la seua ‘traïció’ al ‘moviment’. En altres mots, el ‘trencament històric’ de l’esquerra radical de les ‘organitzacions tradicionals’, equivalia, substancialment, a no res més que una reafirmació de la pròpia tradició, una reafirmació de la primacia del nacionalisme com a teme central del socialisme iranià. Però això tan sols s’assolí a través d’una radicalització del propi nacionalisme iranià i el desplaçament corresponent en la seua base social i de classe.

Aquest nacionalisme radical quasi-socialista produí una diversitat de tendències i organitzacions, des dels maoïstes i les guerrilles urbanes de la fi dels seixanta i principis dels setanta fins al grups ‘polítics-organitzatius’ [3] del 1978-1981 coneguts com la Tercera Línia. Els maoïstes, ajudats del nacionalisme excessiu inherent al maoïsme i a la versió xinesa del comunisme, aconseguiren d’incorporar tota la crítica nacionalista i tota la història del nacionalisme burgès a Iran en el llur propi sistema de pensament i en la llur pròpia història. Perfeccionaren i consagraren aquest nacionalisme i el feren la veritable essencia del llur ‘socialisme’. La llur teoria del ‘social-imperialisme’ rus era una teorització de l’antiga malfiança del Front Nacional envers l’URSS. La llur caracterització de l’economia iraniana com a ‘semi-feudal, semi-colonial’, per bé que evidentment una imitació barata de la xinesa, serví per glorificar l’anomenada ‘burgesia nacional’ com a part de l »aliança popular revolucionària’ i defensar la necessitat d’un desenvolupament capitalista independent sota un règim nacionalista com a ‘estadi’ en el camí del socialisme. Els Fedai [4] aconseguiren resultats més o menys similars per una ruta teòrica diferent. Es distanciaren de l’URSS, per bé que no tant dramàticament com els maoïstes. La vehemència amb la qual els fundadors del moviment denunciaven l’URSS anaven des de Ahmadzadeh i Puian, que qüestionaven la pròpia existència de relacions socialistes de producció a la Unió Soviètica i titllaven el PSUC post-estalinià de revisionista fins a Jazani qui era menys crític en les seues idees. Amb tot, hi havia unanimitat en la condemna del Partit Tudeh com a traïdor a la causa nacional i al govern del Front Nacional de Mossadiq que la simbolitzava. A més, les guerrilles i qualques grups maoïstes, manllevaren el concepte de ‘capitalisme dependent’ del debat del desenvolupament d’Amèrica Llatina i l’aplicaren en el mateix esperit que la majoria dels maoïstes han emprat en la caracterització ‘semi-feudal i semi-colonial’, és a dir, excloure el capitalisme iranià de les lleis generals de moviment del capital i posar el capitalisme ‘independent’ i ‘normal’ com una causa justa i progressiva. Ací, la mitològica ‘burgesia nacional’ era saludada no com l’antítesi del senyor feudal (el principal aliat de l’imperialisme pels maoïstes), sinó de la burgesia ‘compradora’, vista com la personificació indígena de l’opressió imperialista i de l’explotació del ‘poble iranià’.

Amb tot, el nacionalisme radicalitzat de les noves tendències contenia un nombre de reinterpretacions teòriques significatives i de reorientacions pràctiques.

Primer de tot hi hagué un desplaçament del concepte de ‘nació’ (mellat) al concepte de ‘poble’ (khalq). El darrer es referia a una entitat més limitada, que consistia en determinades classes i estrats de la ‘nació iraniana’. Aquest desplaçament implicava un reconeixement més explícit de les divisions socials de la societat iraniana. El nacionalisme ara implicava no tan sols una lluita anti-colonial, sinó també una lluita contra l »anti-poble’, les classes o estrats indígenes que representaven i reforçaven la dominació imperialista. La lluita anti-imperialista del poble es definia com la força motriu de la societat i l’essència del ‘veritable’ nacionalisme radical.

En segon lloc, la concepció de la democràcia de l’esquerra canvià d’acord amb això. Les organitzacions tradicionals tenien una interpretació clarament liberal de la democràcia. Havien defensat els drets democràtic-burgesos individuals i civil i l’establiment d’un règim constitucional. L’esquerra radical d’altra banda definia la democràcia com el govern de les classes populars anti-imperialistes. La forma política actual d’aquest règim popular, la seua constitució i els drets ciutadans sota aquest règim eren considerades secundàries i amb prou feines mai foren elaborades. L’anti-imperialisme dominava la democràcia burgesa en la ideologia de l’esquerra radical.

En tercer lloc, la qüestió del poder polític era inevitablement posada. La ‘contradicció entre el poble i l’imperialisme’ tan sols es podia resoldre amb l’enderrocament de la monarquia, el ‘règim titella’ de l’imperialisme. Un anti-monarquisme sense compromisos i una defensa fervent dels mètodes violents i revolucionaris contra l’estat era on en darrera anàlisi bullia l’anti-imperialisme radical d’esquerres. Això era una clara diferenciació de la pràctica dels partits tradicionals i de la llur estratègia essencialment parlamentarista i legalista. [5]

En quart lloc, en el reialme de l’economia, l’esquerra radical defensava la implicació activa i directa estatal i la nacionalització massiva dels capitals ‘dependents’, mentre que el nacionalisme tradicional no anava més enllà de l’objectiu de crear i expandir el mercat capitalista interior unit amb un grau modest de redistribució de la renda. En tots dos casos l’objectiu prioritari era la industrialització i l’autonomia econòmica. Però per l’esquerra radical innocent i utòpica l’autosuficiència fou convertida en principi ideològic, un manament de l’anti-imperialisme o fins i tot del socialisme.

Finalment, l’esquerra radical es girava cap a la classe obrera en la seua teoria política, i la coronava com la força dirigent en la lluita nacional contra l’imperialisme i la dependència. Amb tot, insistia contínuament, en diverses formulacions teòriques, en la necessitat de subordinar les reivindicacions socialistes i de classe a la causa de la revolució popular.

L’impacte de les noves polaritzacions en el moviment comunista internacional en el desenvolupament de l’esquerra radical iraniana en aquest període és molt evident. La influència més forta venia de l’experiència xinesa i del maoïsme, per bé que la influència d’altres moviments nacionalistes i populars, a Amèrica Llatina, Vietnam, i fins i tot Algèria, no es pot descartar. Les simplificacions metafísiques de Mao del marxisme i en particular les seues dues obrers ‘filosòfiques’, ‘De la contradicció’ i ‘De la pràctica’, donaren forma a tot el sistema de l’articulació teòrica de l’esquerra radical. Complementaven la visió mecànica de la història ja heretada del ‘Breu curs’ d’Stalin. El maoïsme aportava una versió del marxisme, una metodologia, i un plegat de categories i formulacions que podien fàcilment emprar els nacionalistes radicals d’un país econòmicament endarrerit i políticament oprimit. En un nivell més pràctica el trencament xinès amb la Unió Soviètica en base a una interpretació aparentment més radical del marxisme, ajudà l’esquerra radical a separar-se de l’experiència del Partit Tudeh. El seu nacionalisme inherent i la seua retòrica militant cridaven a la nova generació d’activistes frustrats pel fracàs dels partits tradicionalistes i del règim polític opressor.

Però ací de nou desplaçaments ideològics i teòrics a nivell internacional aportaren un marc conceptual per un desenvolupament que era essencialment indígena. La derrota política del 1953 fou un seriós sotrac. Però foren les reformes agràries dels anys 60 les que segellaren el destí de l’oposició nacionalista tradicional i liberal. Políticament, les reformes desarmaren l’oposició nacionalista convencional i marcaren la fi virtual del Front Nacional com a força política activa. A més, ajudaren a consolidar l’autocràcia i a donar-li un caràcter modern d’estat policial. Econòmicament, dissolia totes les formes pre-capitalistes de producció i creava un exèrcit massiu de treballadors assalariats urbans. Marcava el triomf del capitalisme i la integració de tots els sectors del capital en un mercat interior unificat, que eliminava les darreres aparences de divisió en l’economia entre una burgesia ‘nacional’ i una de ‘dependent’. S’iniciava un procés accelerat d’acumulació que absorbia totalment la burgesia i els seus representants intel·lectuals. La burgesia abandonà la causa del liberalisme i de la reforma a la petita burgesia insatisfeta, tan sols per retornar-hi després quan el perill d’una revolució es posà seriosament. L’esquerra militant representà aquest desplaçament en el centre de gravetat del reformisme nacional de la burgesia a la petita burgesia. El contingut polític i els objectius socials de la lluita romanien idèntics—reforma social, liberalització política i anti-imperialisme nacionalista. L’esquerra radical dels 60 i 70 es podria descriure millor com a reformisme nacional militant—nacionalisme i reformisme adaptats a la visió i a les capacitats polítiques de la petita burgesia.

La revolució i la crisi de l’esquerra

La revolució comportà alhora una ràpida expansió i una crisi política-ideològica profunda a l’esquerra radical. Totes les tendències principals participaren en la revolució en un estadi d’incertesa ideològica i de confusió política. La tradició guerillera era atacada fins i tot per molts dels seus quadres prominents empresonats. El fracàs pràctic a Iran, la desil·lusió pels exemples fallits d’Amèrica Llatina, i fins a cert punt un reconeixement de la incompatibilitat del marxisme amb les concepcions originals del guerrillerisme, contribuïren definitivament a l’aparició d’aquesta tendència crítica. Amb tot, la principal força pel canvi de visió provenia del moviment polític de masses de fora dels murs de les presons, un moviment que semblava refutar les premises fonamentals de la política elitista i conspiradora de les guerrilles. Els maoïstes ja eren desacreditats com a tendència teòrica i virtualment excomunicats pel gruix de l’esquerra per les llurs posicions patentment dretanoses i per la llur adhesió a un bloc internacional que hauria saludat els homòlegs del xa com a símbols de la posició del ‘Tercer Món’ contra les ‘superpotències’. A més, les llurs teories orientades a la pagesia i la retòrica anti-feudal eren clarament descartades pel caràcter evidentment urbà de la revolució. Els populistes radicals de la Tercera Línia, d’altra banda, lluitaven amb els problemes que sorgien del llur trencament amb les altres dues. Els hi mancava un perfil teòric positiu. El llur recurs a Stalin i els seus postulats per aconseguir una estabilitat teòrica resultaren insuficients davant l’aixecament intel·lectual i teòric vigorós de l’esquerra durant la revolució.

Amb tot, la revolució sacsejà el reformisme nacional militant fins als fonaments. En menys de tres anys, des de l’hivern del 1979 fins a l’estiu del 1981, tot el sistema conceptual de l’esquerra s’havia ensorrat, arrossegant el seu edifici organitzatiu. Cap aspecte de la ideologia nacionalista d’esquerres i de la teoria política anti-imperialista escapà intacte. La caracterització de ‘capitalisme dependent’ de les relacions de producció, la noció de ‘burgesia nacional progressiva’, la teoria de la revolució per etapes, amb una revolució democràtica primer que dissolia les relacions ‘pre-capitalistes’ que pretesament dominaven l’agricultura iraniana, les velles classificacions de clixé d’una aliança de classes populars, etc., foren totes abandonades precipitadament i soterrades sense rastre. Fins i tot ‘autoritats’ com Stalin i Mao no pogueren salvar-se. El 1981, les conviccions i concepcions del 1978 semblaven supersticions d’una era antiga i oblidada.

Tàcticament, l’esquerra radical caigué en dos punts centrals i estretament relacionats: primer, l’atitud envers la república islàmica i les seues faccions liberal i panislàmica i, en segon lloc, la guerra iraniana-iraquiana. Els maoïstes oficials i el Partit Tudeh mostraren molta més coherència en la tàctica que l’esquerra radical. Els maoïstes aviat trobaren en els liberals la pròpia personificació de la llur estimada ‘burgesia nacional’ i s’incorporaren eventualment a l »Oficina de Coordinació del President’—una mena d’aliança oficiosa de polítics i grups units al voltant de Banisadr per refusar el Partit de la República Islàmica. El Partit Tudeh s’uní al règim de Khomeini essencialment per la seua retòrica demagògica anti-americana i romangué un seguidor ferm de la ‘línia de l’imam’. Anà molt lluny per calmar la facció islàmica hegemònica, fins al punt de justificar i ajudar al règim de terror, tortura i execucions de masses posterior al juny del 81. Però per les organitzacions de l’esquerra radical, la república islàmica posava un dilema. El problema sorgia de la caracterització de l’esquerra de l’oposició islàmica pre-revolucionària com un moviment polític de la ‘petita burgesia tradicional’, un estat que en el marc de pensament anti-imperialista de l’esquerra formava part de l »aliança popular revolucionària’. Aquesta formulació era en si mateixa profundament mecànica i no-marxista. Amb tot, una vegada la mateixa caracterització s’estenia a l’estat burgès després de la revolució, esdevingué una catàstrofe teòrica i política. La majoria de les organitzacions de l’esquerra radical, assenyaladament els Fedais, el Peikar[6] i el Razmandegan [7], vacil·laren i oscil·laren, es movien d’una formulació a una altra per resoldre la contradicció entre la llur afirmació teòrica de la corrent islàmica i les seues pràctiques anti-democràtiques, anti-comunistes i reaccionaris. Fets com l’ocupació de l’ambaixada americana i l’esclat de la guerra iraniana-iraquiana s’afegiren a la confusió.

La guerra revifà els sentiments nacionalistes de l’esquerra. En general, tots els qui havien acollit fortes il·lusions en relació amb el caràcter ‘anti-imperialista’ de l’estat, prengueren posicions nacionalistes i defensistes. Aquesta posició fou originalment presa per organitzacions simpatitzants de l’URSS. Les organitzacions que havien adoptat atituds més radicals envers el règim condemnaven en general la guerra com a reaccionària i inter-capitalista. Pekiar i una sèrie d’organitzacions menors properes adoptaren la consigna de ‘convertir la guerra en una guerra civil’. Aquesta posició certament mostrava la determinació de Peikar de preservar el seu radicalisme davant un desplaçament general cap a la dreta. Però tenia també un avantatge dual. En primer lloc, ajudaria a tallar el problema de l’atitud envers el règim. Una crida a la ‘guerra civil’ era igual a una crida per enderrocar el règim islàmic, una consigna que Pekiar no podia derivar de la seua anàlisi del propi estat. La tàctica radical es podia adoptar ara sense una radicalització de la teoria. En segon lloc, la posició es podia defensar més fàcilment amb el paral·lelisme simplista amb la primera guerra mundial i l’atitud presa per Lenin i els bolxevics envers ella. Aquesta posició ajornà la culminació de la crisi ideològica amb aquesta línia, però no la resolgué.

La crisi organitzativa prengué la forma de contínues escissions i reagrupacions en totes les tendències principals la qual cosa dugué a una desintegració organitzativa gairebé total. La primera escissió en la tradició Fedai tingué lloc en la qüestió de la guerrilla urbana. Poc després de l’aixecament un petit sector vinculat a Aixraf Dehghani [8], s’hi separà pel trencament de l’organització amb la «lluita armada» i continuà a dividir-se en una sèrie de grups inferiors sense influència. La segona escissió afectà la qüestió de l’atitud envers el règim i l’atracció creixent de l’organització envers el Partit Tudeh. Una minoria substancial, a la qual s’uniria més tard l »Esquerra de la Majoria’, s’escindí el juny del 1980, després que l’editorial de l’òrgan central, Kar, n. 59, fes un gir obert i explícit cap a la dreta.. La ‘Majoria’ aviat adoptà completament les posicions del Partit Tudeh i entrà en un procés d’unió amb ell. La ‘Majoria’ patí escissions successives després del 1981 i es desintegrà efectivament en diversos grups petits, qualques d’ells grapats de persones, que es reclamaven els autèntics hereus del Fedai i completament dedicats al llur feu sectari interior. Razmandegan, ja minat per tensions teòriques i polítiques internes, s’enfonsà en una profunda crisi quan la seua direcció adoptà una posició obertament pro-guerra, el 1980, en l’òrgan central, Razmandegan, n. 35, contra la tendència generalment radical de la seua base. La direcció i quadres pro-guerra foren purgats sis setmanes després però l’organització no pogué evitar escissions i la desintegració. La crisi de Peikar arribà a un cim amb la públicació del n. 110 de Peikar, el juliol del 1981. L’editorial, que tractava de l’augment de tensió en la república islàmica entre Banisadr i el PRI, prengué una posició favorable a la facció liberal. L’article fou ràpidament retirat, però l’organització ja era en discòrdia. Tots els esforços d’aconseguir qualque mena de restructuració organitzativa o d’escissions faccionals ordenades fracassaren en absència de cap facció o cercle amb una certa coherència teòrica i autoritat organitzativa. Unes altres organitzacions de l’esquerra radical trobaren un destí similar. Vahdat-e Enqelabi (Unitat Revolucionària), una àmplia unitat d’organitzacions de la Tercera Línia d’inspiració maoïsta i a la dreta de Peikar, s’ensorraren abans de poder pronunciar-se, deixant un rastre d’activistes desmoralitzats i confosos.

La crisi i desintegració de les principals organitzacions de l’esquerra radical no era, com es diu habitualment, un resultat de la repressió massiva del juny del 1981 i posterior. Tampoc no era un producte dels errors tàctics de l’esquerra o de la desunió o ni tan sols del reptès menyspreu de la importància política de la ‘democràcia’ [9]. S’arrelava, més a viat, en la transformació de l’economia política iraniana durant les dues darreres dècades. Si l’esquerra radical malgrat la seua força numèrica i militància política semblava una força marginal en la política iraniana durant la revolució, era perquè representava el ‘socialisme’ i la pràctica política de classes maginals. La crisi del socialisme petit-burgès i del reformisme nacional militant que constituïren l’essència social de l’esquerra radical s’havia consumat feia temps. La consolidació del capitalisme després de les reformes agràries, el procés accelerat d’acumulació amb el boom del petroli dels anys 70 i l’augment d’una classe treballadora urbana de masses, ja havia convertit qualsevol socialisme no-proletari en una utopia impotent. L’autocràcia de Pahlavi, l’intent de reprimir qualsevol forma d’enfrontament polític, havia amagat el desplegament de les contradiccions internes de l’esquerra radical. Amb la crisi política del 1977 i la revolució del 78-79, la política finalment ‘atrapà’ l’economia. Les contradiccions adormides foren desvetllades i es resolgueren en la crisi de l’esquerra radical i la seua desintegració davant la radicalització teòrica i la reorientació social del comunisme iranià. La repressió del juny del 1981 i posterior de nou enlentí aquest procés i evità que es desplegàs completament. Amb tot, el 1981 la complexió ideològica i la configuració organitzativa de l’esquerra radical iraniana havia canviat completament.

Una nova polarització

La crisi de l’esquerra radical, per tant, de cap forma indicava un desenvolupament regressiu. Al contrari, assenyalava una important transformació i un punt de trencament històric. A partir de la crisi de l’esquerra radical tradicional hi sorgia una nova polarització basada en tendències amb trets teòrics i socials més estables:

1. Ha sorgit un nou pol pro-URSS. Cerca de substituir el Partit Tudeh en relació a la Unió Soviètica, arribar a una reconciliació amb el nacionalisme iranià, i aconseguir un cert prestigi polític per la línia pro-URSS després de les polítiques escandaloses del Tudeh i de la majoria del Fedai de suport a la república islàmica. El més conegut, tot i que no el més coherent, representant d’aquesta línia és Rah-e Kargar (Via Obrera), constituït durant la revolució com a grup teòric i de pressió política en relació al Fedai. Aquesta tendència inclou una escissió identificada amb el seu dirigent Ali Keshtgar; i també el «Partit Democràcia del Poble Iranià», recentment escindit del Partit Tudeh. Totes dues organitzacions hi trencaren per adoptar posicions més nacionalistes. Totes les organitzacions pertanyen a aquesta tendència en relació a la Unió Soviètica com a «pàtria del socialisme» i generalment defensen la seua política exterior, amb l’excepció dels casos que afecten la llur pròpia «pàtria». Ací, volen romandre independents. Aquesta és la llur diferència fonamental amb la tradició del Tudeh i la llur única esperança és adir-se amb el nacionalisme iranià. Fins ara, el passat marcat del grup de Keshtgar i del PDPI ha evitat qualsevol moviment vers la unitat d’aquesta línia. Amb tot, és un pol important que pot esdevindre el nucli d’una altra generació de reformisme nacional estatalista, aquesta vegada d’un caràcter més laborista. Els desenvolupaments darrers de la Unió Soviètica tindran decididament conseqüències per aquesta tendència.

2. Ha sorgit una ‘nova esquerra iraniana’ intel·lectual entre els exiliats iranians que han redescobert, per bé que una mica tardanament, els debats i les polèmiques entre el marxisme occidental i la nova esquerra [10]. La influència del marxisme occidental la representava a grans trets durant la revolució Vahdat-e Kommonisti (Unitat Comunista), però gaudia tan sols d’una influència marginal entre les principals organitzacions de l’esquerra radical. UC s’originà de la radicalització de la generació més jove dels activites del Front Nacional. L’organització es formà el 1970 i era essencialment activa entre els estudiants iranians de l’exterior. Abans de la revolució era en contacte i hi donava suport a organitzacions guerrilleres de l’interior del país, que provaven d’assolir la unitat amb el Fedai. Es distanciaren del Fedai el 1976, tot objectant en aquests el ‘més pronunciat maoïsme i estalinisme’. Durant la revolució i després, la UC mantingué una posició més aviat estable d’esquerra liberal, i advertia contra el ‘sectarisme’ esquerranós, la visió tercer-mundista i la unió amb els mujaidins i l’esquerra del liberalisme burgès iranià contra el clergat. Alhora que emfasitzava la seua dedicació al socialisme com a principi, a la pràctica i en les seues escasses proclamacions programàtiques, la UC no anava més enllà d’una lluita pels drets polítics immediats i limitats. No s’ocupava particularment de la lluita de la classe obrera i de les qüestions relacionades, no seguia cap política d’expansió organitzativa i romania com un grup teòric i propagandístic amb una certa influència entre els intel·lectuals d’esquerres.

La ‘nova esquerra’ iraniana, alhora que influïda per la UC, exhibeix característiques essencialment diferents. És molt més subjectivista en la teoria, pessimista en la visió, i fortament contrària a l’activitat comunista pràctica. Assenyala el trencament de l’intel·lectual iranià, fins ara espontàniament adreçat cap al marxisme, amb el comunisme militant. Això té el seu origen en el fracàs de l’esquerra radical tradicional a Iran i s’hi troba especialment entre els ex-activistes desil·lusionats i frustrats de l’esquerra radical. Aquesta tendència és políticament insignificant en l’actualitat. Però prepara el terreny ideològic i crea un nucli dur de quadres per una possible socialdemocràcia dretanosa futura.

3. Ha pres forma un comunisme radical i militant que es pot caracteritzar per la seua independència ideològica i política dels pols internacionals existents del ‘comunisme’, la seua reorientació envers les tradicions marxiana i leninista clàssiques i la seua forta insistència en el treball polític i organitzatiu entre la classe obrera. Organitzativament, aquesta tendència la representa el Partit Comunista d’Iran. Però també inclou tot un espectre de cercles de militants obrers i les llurs xarxes informals. La formació d’aquesta nova tendència és el resultat positiu més important de l’evolució de l’esquerra radical iraniana durant la darrera dècada.

El Partit Comunista i la perspectiva del comunisme obrer

La revolució inicià dos desenvolupaments importants. Primer, una crítica creixent de les premises ideològiques i teòriques de l’esquerra radical petit-burgesa des d’un punt de mira marxista, i en segon lloc, un aixecament sense precedents del moviment obrer. Plegats aquests dos elements crearen les condicions més adients per l’aparició d’una tendència organitzativa marxista revolucionària diferenciada de l’esquerra radical existent.

La revolució del 1978-9 fou el primer gran aixecament polític que sorgia de les contradiccions del capitalisme iranià. Fornia la primera oportunitat històrica real per la classe obrera d’aconseguir en l’arena política el mateix pes que ja havia adquirit en la producció social. El moviment obrer jugava un paper crucial en l’enderrocament de la monarquia. Les vagues obreres, particularment en les indústries clau com la petroliera i la manufacturera, constituïen l’espinada del moviment de masses, en paral·litzar els successius governs militars i en inspirar la resistència massiva. Les protestes de la classe obrera continuaren després de la revolució i romangueren com un dels temes central de la confrontació política en la societat.

Cal assenyalar determinats trets del moviment obrer iranià. En primer lloc, degut a la repressió constant durant les dues dècades anteriors i també al flux continu de camperols pobres als rengles obrers, les tradicions de lluita organitzada eren extremadament febles en la classe obrera iraniana. En absència d’organitzacions de masses, la lluita quotidiana era dirigida i organitzada per xarxes de cercles, integrats per dirigents pràctics locals i per agitadors obrers. En segon lloc, fins a la revolució, el moviment de classe amb prou feines fou afectat pels desenvolupaments de l’esquerra radical. La classe obrera romania aïllada de la tradició socialista intel·lectual i estudiantil que havia subordinada la lluita de classes a la ‘causa popular’ i que tenia ben poc a oferir en termes de guiatge polític o pràctic al moviment obrer. En tercer lloc, per això mateix, els obrers iranians no eren sota la influència de cap partit revisionista o reformista capaç de desviar la llur militància espontània. Eren, i encara són, en general molt més polititzats que les classes obreres dels països capitalistes metropolitants, més ocupats en la qüestió del poder estatal i polític i més susceptibles d’adoptar formes militants de lluita.

En el curs de la revolució es creà un ambient molt favorable per la disseminació d’idees comunistes i fins i tot d’organització comunista en la classe obrera. Molts dirigents pràctics del moviment obrer esdevingueren comunistes i fins i tot entraren en l’activitat organitzativa. Amb tot, en general es mantingueren distanciats de les organitzacions de l’esquerra radical. Molts hi donaven suport, com fan inevitablement els obrers en absència de partits obrers reals, com el sector més radical de l’oposició. Però no s’hi uniren a gran escala. Malgrat el creixement d’una forta tradició comunista en la classe obrera que incloïa un nombre ben important de dirigents pràctics dela classe, l’esquerra radical romangué dominada per polítics estudiantils i mantingué el seu caràcter essencialment intel·lectual. Aquesta separació exercia una pressió constant en les organitzacions de l’esquerra radical i fou un dels factors principals de la llur final desintegració.

Un desenvolupament paral·lel s’hi pot observat també a nivell ideològic i organitzatiu. El marxisme de principis i revolucionària creixia ràpidament en el curs de la revolució, qüestionava i criticava tot el fonament teòric del socialisme petit-burgès iranià. Aquest procés afectava totes les organitzacions de l’esquerra radical, i particularment les de la Tercera Línia. Aquest radicalisme es podia identificar amb un retorn al marxisme clàssic i a les obres de Lenin, una insistència en la prioritat de la lluita de classes, una reorientació cap al treball entre la classe obrera, i la defensa de la tàctica radical. L’exponent més clar i coherent d’aquest trencament amb l’esquerra populista fou Ettehad-e Mobarezan-e Kommonist (Unió de Militants Comunistes). La UMC, constituïda el desembre del 19178 i inicialment anomenada Sahand començà una vigorosa campanya teòrica contra les teories i concepcions nacionalistes i populistes de l’esquerra radical. Anomenava la ‘burgesia nacional’ un mite i el desenvolupament d’un capitalisme ‘independent’ i ‘nacional’ una utopia reaccionària. Refusava el concepte de revolució democràcia amb la tasca de resoldre la qüestió agrària i de desenvolupar les forces de producció, i veia la tasca de l’actual revolució com la de la creació de les condicions polítiques i socials necessàries per una mobilització socialista de la classe obrera i una marxa ininterrompuda cap a la revolució socialista. Refusava la crítica de l’esquerra radical a l’imperialisme com a nacionalista i anti-monopolista i es dedicava a presentar una crítica basada en el concepte de l’explotació de classe. En basar-se en una anàlisi de les característiques específiques de l’estat burgès en períodes de crisi revolucionària, la UMC caracteritzava la república islàmica i totes dues faccions internes com a burgeses i contra-revolucionàries. A més, la UMC considerava la formació d’un partit leninista una tasca urgent i veia les seues pròpies polèmiques teòriques contra el populisme com a mitjà per arribar a un fonament programàtic sòlid per aital partit. El març del 1981, la UMC publicà el seu programa, on insistia en la seua dedicació a una revolució comunista i resumia la seua consideració de les tasques urgents del moviment comunista. El programa, en el qual es basaria més tard el PCI, també incloïa àmplies reivindicacions democràtiques i econòmiques immediates.

Les idees de la UMC tingueren un gran impacte en l’esquerra radical i especialment en els activistes de la Tercera Línia. Molts s’hi uniren directament a la UMC, però la seua influència real anà molt més lluny. Mentre la UMC era titllada d’«esquerranosa» i de «trotskista», la seua terminologia i les seues anàlisis eren creixentment manllevades per les principals organitzacions d’esquerres a la recerca d’una certa coherència teòrica i en el curs del llur gir tàctic cap a l’esquerra. Sorgiren fortes faccions pro-UMC en gairebé totes les organitzacions de la Tercera Línia, és a dir, Razmandegan, Peikar i Vahdat-e Enqelabi. Totes més tard s’uniren a la UMC i, a través d’ella, al Partit Comunista.

El trencament, però, arribà des d’una banda inesperada. El març del 1981, el Segon Congrés de Komala, una organització comunista amb un suport de masses a Kurdistan i ja un dels principals pil·lars de la resistència armada kurda contra la república islàmica, adoptà posicions similars a les de la UMC i s’hi referia obertament com a avantguarda de la campanya anti-populista. Komala s’havia format el 1969 com una xarxa clandestina d’activistes d’inspiració maoïsta amb una ferma dedicació a la feina entre les masses. El 1974, la SAVAK arrestà un gran nombre dels seus membres dirigents, però l’organització no fou destruïda. Amb l’esclat de la revolució i l’alliberament de la presó, Komala aviat es col·locà al capdavant del moviment de masses de Kurdistan. L’agost del 1979, tan sols sis mesos després de la caiguda de la monarquia, el règim islàmic llençà la seua ofensiva militar contra el poble kurd. Komala cridà a una resistència armada massiva i es dedicà a organitzà unitats de peixmergues (partisans). En el seu Segon Congrés, havia esdevingut el partit natural dels treballadors kurds i gaudia d’un suport massiu tant a les àrees urbanes com rurals. No tan sols resistia el règim islàmic, sinó que també amenaçava l’hegemonia del Partit Democràtic Kurd d’Iran (PDKI) i el seu nacionalisme curt de mires en el moviment kurd.

Abans del seu Segon Congrés, Komala havia restat aïllada dels debats ideològics en l’esquerra iraniana, dedicada principalment a organitzar i dirigir el moviment a Kurdistan. El Segon Congrés de Komala decantà la balança en favor de la tendència anti-populista i la convertí en el pol més fort d’atracció pels activistes marxistes. Komala i la UMC començaren una cooperació estreta per la formació del Partit Comunista. Elaboraren un programa conjunt, anomenat el Programa del Partit Comunista, i cridaven totes les organitzacions i grups que hi simpatitzassen a unir-se en la lluita per la formació del PCI. El setembre del 1983, el Congrés Constituent del Partit Comunista, que incloïa quadres comunistes de diferents orígens organitzatius, es reuní a Kurdistan i es fundà el PCI.

La formació del PCI marcà el trencament ideològic i organitzatiu final del socialisme iranià de la tradició nacionalista i populista. El PCI reafirmava la classe i la lluita de classes com a conceptes centrals de la seua ideologia i treball pràctic. Això implica un retorn a l’ortodòxia marxista pre-estaliniana. Pel PCI, com per Marx, el socialisme s’indentifica principalment amb la propietat comuna dels mitjans de producció i l’abolició del treball assalariat, i no simplement amb el desenvolupament de les forces de producció o la planificació estatal. L’economia soviètica es caracteritza com a capitalista estatal. De fet, el PCI no reconeix cap «camp socialista» i no s’identifica amb cap dels pols o tendències de l’anomenat comunisme internacional. En la tàctica, insisteix en l’acció independent de la classe i en la mobilització de classe. Veu el moviment obrer de masses com el principal pil·lar de tota lluita pel canvi revolucionari. Defensa per una estructura de consells per l’organització obrera de masses i segueix la política de reforçament del moviment assembleari general dels obrers com el mitjà més efectiu per una organització immediata de masses. A diferència de la tradició populista, el PCI atorga gran importància a la lluita quotidiana per millores en les condicions de vida i treball de la classe obrera.

Durant els darrers cinc anys el PCI ha aconseguit d’establir-se com a la principal organització de l’esquerra socialista iraniana. Amb tot, la seua importància política real rau en el paper que pot, potencialment, jugar en el desenvolupament d’una tradició genuïna i fortament obrera i comunista a Iran.

Cap nivell de radicalització teòrica i política pot tot sol canviar el caràcter social del comunisme actual i superar la distància que el separa de la classe obrera. Ço que cal, si el comunisme proletari del Manifest comunista s’ha de convertir en realitat, és un desplaçament social real. El comunisme ha d’ésser arrabassat als qui l’empraren durant tot el segle vint per reformar el capitalisme, i retornat a la classe obrera per emprar-lo contra el capital, per l’emancipació humana real. Cal formar un moviment comunista obrer; un moviment on el comunisme siga de nou una expressió de protesta i d’activitat de classe. La revolució iraniana ha creat el material necessari per aquesta transició. L’aparició d’un ampli estat de dirigents socialistes i obrers radicals, la fallida ideològica i política del reformisme nacional i del socialisme petit-burgès, i l’aparició d’un partit marxista radical que pot ésser potencialment pres per la classe obrera i emprat com a eina efectiva en la lluita de classe, són desenvolupaments decisius en aquesta direcció. Encara depèn molt de la pràctica de l’actual generació de marxistes revolucionaris iraniana i de la llur capacitat de romandre ferms en els punts polítics crítics que tenim davant nostre. Aquesta és la prova que el PCI encara ha d’encarar.

Mansur Hekmat

Notes

[1] Veieu per exemple, Val Moghaddam, ‘Socialism or Anti-imperialism? The Left and Revolution in Iran’, and the interview with Fred Halliday, ‘The Iranian Revolution and its Implications’, both in New Left Review, No. 166, November/December 1987.

[2] Engels, F., ‘Letter to Marx in Paris’, October 1844. Selected Correspondence, Progress, 1975, p. 19.

[3] «Polític-organitzatiu», diferenciat de «militar», era un terme emprat pels defensors d’aquesta línia per assenyalar la llur oposició a la tàctica de la guerrilla urbana.

[4] Fedai (Guerilles de l’Organització de Partidaris del Poble) era la principal organització guerrillera urbana activa d’ençà del 1971.

[5] En aquest punt insistien moltes organització de l’esquerra radical com la fractura més important en relació a la tradició Tudeh. De fet, les diferències organitzatives en l’esquerra radical se centraven principalment en la qüestió tàctica de com enderrocar l’autocràcia.

[6] Peikar (Organització de Lluita per l’Emancipació de la Classe Obrera), sorgida d’una escissió, el 1975, dels mujaidins, una organització guerrillera islàmica. Un sector, que es proclamava marxista-leninista, pràcticament s’apoderà de tota l’organització i purgà els qui es resistiren a aquest canvi ideològic. El 1977 abandonà i renuncià a la guerrilla urbana. A les vespres de la revolució patí més escissions després d’una crisi de lideratge. La direcció fou purgada i l’organització s’escindí per formar Peikar i dos grups molt més petits, Nabard i Arman. Peikar esdevindria la principal organització de la tercera línia.

[7] Razmandegan (Organització de Combatents per l’Emancipació de la Classe Obrera) sorgit com a centre M-L a principis del 1970. Era una organització populista radical típic i per un curt període durant 1979-80 constituí l’esquerra de la tercera línia.

[8] Una antiga guerrillera, ben coneguda per la seua resistència heroica sota la tortura i la llur fugida de la presó del xa a principis dels 1970.

[9] En tot cas l’esquerra radical era massa «demòcrata». Tota la pràctica d’organitzacions com Peikar i Razmadegan no era res més que un enfrontament continu amb la república islàmica per reivindicacions democràtiques. La incapacitat de l’esquerra radical d’aconseguir cap conquesta democràtica era deguda a que no era prou socialista. Li manca tota base de poder real fins la classe obrera per poder exercir una pressió real en el règim islàmic.

[10] Aquesta tendència no és prou important políticament com per categoritzar-la en un pol en el sentit estricte. Els incloc ací per dues raons. Primer, perquè representen l’onada de passivitat política que afectà un nombre considerable d’ex-activistes. En segon lloc, és el llur relat de l’experiència de la revolució iraniana la que ha guanyat crèdit en les publicacions socialistes d’Occident.

Publicités

Une Réponse to “1987 Nacionalisme d’esquerres i comunisme obrer [Hekmat]”

  1. Nationalisme de gauche et communisme ouvrier (Hekmat, 1987) « La Bataille socialiste Says:

    […] après la mort de l’auteur en 2002. (Texte jusqu’ici disponible en farsi, en anglais, en catalan, en […]

    J'aime

Répondre

Choisissez une méthode de connexion pour poster votre commentaire:

Logo WordPress.com

Vous commentez à l'aide de votre compte WordPress.com. Déconnexion /  Changer )

Photo Google

Vous commentez à l'aide de votre compte Google. Déconnexion /  Changer )

Image Twitter

Vous commentez à l'aide de votre compte Twitter. Déconnexion /  Changer )

Photo Facebook

Vous commentez à l'aide de votre compte Facebook. Déconnexion /  Changer )

Connexion à %s


%d blogueurs aiment cette page :