1992-05 Característiques fonamentals del Partit Comunista-Obrer [Hekmat]

Introducció

Què constitueix la base de la nostra unitat com a tendència i com a partit? A partir de quines premises general derivam les nostres respostes concretes a qüestions que encara el comunisme avui? Crec que en el curs dels darrers anys hem dit i escrit prou sobre les nostres diferències, com a obrer-comunistes, amb d’altres tendències de l’esquerra. Així doncs, tan sols m’ocuparé dels trets que, en la meua opinió, caracteritzen el nostre moviment políticament, i que formen les bases polítiques del Partit Obrer Comunista d’Iran (OCI).

1. El caràcter social objectiu de l’obrer-socialisme

Un punt central que emfasitzam contínuament durant tots els nostres debats dels darrers anys és que l’obrer-socialisme és un moviment social amb existència independent i no un derivat de l’activitat de marxistes o comunistes. És un moviment històricament iniciat i en evolució. La lluita contra el capitalisme amb l’objectiu de substituir-lo pel socialisme, a través d’una revolució obrera, és una visió vivent i fermament establerta en la classe obrera – és una tradició vivent de lluita. La teoria o l’autoconsciència d’aquest moviment pot ésser, en un determinat període, més o menys acurada, correcta o errònia. Amb tot sempre hi ha un corrent dins el moviment obrer que aspira i constantment prova d’empènyer tota la classe en aquesta direcció socialista.

El nostre primer punt distintiu de partida és, per tant, que veiem el socialisme, el comunisme, el partit obrer-comunista, prenent forma en el context d’aquesta lluita real i objectiva de la classe obrera, de vegades feble i d’aspiracions limitades, i sempre en moviment dins la societat contemporània. El socialisme no és un model, una utopia o un disseny profund de la societat, que tan sols espera que els socialistes l’aplicam. No és un disseny arbitrari, o una prescripció exportada del reialme de la raó al reialme de la pràctica. El socialisme és, en primer lloc, un marc per una certa lluita social que es mena inevitablement i independentment de la presència o absència d’un partit; … una empresa social que ha continuat durant gairebé tot el segle XIX i el segle XX i que encara és, avui, clarament observable.

Clarament, diferents tendències socials proven d’influir en aquest moviment, en aquesta empresa de classe, i guiar-lo en la direcció de les pròpies visions. Amb tot, la lluita obrera contra el capitalisme i per la igualtat social es remou sota qualsevol coberta que d’altres moviments socials o partit proven d’imposar-li. Aquest moviment es pot distingir d’altres moviments de la societat contemporània pels seus objectius socials generals, per la substància i enfocament de la seua protesta dins la societat actual, i pels seus orígens socio-classistes. … Hi ha sempre una part de la classe obrera que no s’acontenta amb una lluita defensiva, que no creu que puguen assolir allò que és realment seu dins el marc del sistema actual, que pensen que el capitalisme hauria de deixar pas al socialisme, que creuen que la burgesia hauria d’ésser desposseïda dels mitjans de producció i, finalment, que creuen que per assolir tot això és necessari unir-se i fer una revolució. Això no és res més que la mateixa definició de l’obrer-socialisme.

Fins i tot darrera de les activitats de sindicats dretans, rere els mots dels dirigents obrers locals, per innocents i tímids que siguen aquests mots, reconeixem certs fets que pertanyen a la tendència socialista i a la lluita socialista de la classe obrera; fets que moltes tendències de l’esquerra radical són essencialment incapaces de veure. Ja que les il·lusions dretanes en la classe obrera són adquirides, però les tendències anticapitalistes, tendències que forcen els dirigents obrers a parlar alt, són intrínseques i genuïnes. L’obrer-socialisme és la tendència en la classe que crea dirigents radicals, i manté la pressió constant del radicalisme en els dirigents no-radicals.

Reconèixer i emfasitzar, per tant, l’existència d’una empresa objectiva i socialista dins la classe obrera, amb independència de l’expressió intel·lectual que puga trobar en diferents períodes, és un dels nostres trets característics d’importància com a corrent i tradició polític. Veiem més enllà de les activitats diàries del moviment obrer, l’existència objectiva d’una tendència socialista dins la classe obrera i creiem que l’organització comunista s’ha de desenvolupar en el context d’aquesta tradició real i social de lluita.

El partit que formam avui pertany a aquesta tradició, i no a la tradició de l’oposició radical iraniana, o de l’esquerra radical en general. Els orígens socials i polítics d’aquest partit no es troben en la lluita contra la monarquia, contra el règim islàmic, contra la dictadura o l’imperialisme. Aquest partit es forma en tradició de la lluita obrera per la igualtat econòmica en la societat – una lluita socialista que ha sigut menada constantment en el capitalisme – i tan sols allà l’OCI cerca la font del seu poder i força.

2. Internacionalisme

Aquesta és una altra característica de la nostra tradició. No tan sols la nostra cosmovisió sinó també la nostra pràctica política té una base internacionalista. És evident, ja avui, que els qui tenen l’afecte més lleuger pel concept de «pàtria», inclòs aquell espectre de l’esquerra que, en les rares ocasions que parlen d’obrers i de les llurs reivindicacions, encara s’hi refereixen com «els obrers de la nostra pàtrica2, no s’haurien d’unir a aquest partit ni s’uniran. El nacionalisme té un sentit fortament negatiu en la nostra tradició. Avui parlam de nacionalisme i patriotisme amb un to que hauria sigut inconcebible per l’esquerra iraniana de fa deu anys.

El partit obrer-comunista no té cap mena de simpatia nacionalista. Parlam d’humanitat i llavors parlam d’obrers. Aquests són els conceptes vàlids per nosaltres. No veiem com a vàlida qualsevol altra divisió i classificació de la població humana que puga caure entre les dues. És clar que demanam, i lluita per l’abolició de tota discriminació basada en les diverses divisions i categoritzacions de la humanitat; però aquestes divisions no formen, en elles mateix, el punt de partida de la nostra feina política i de la nostra organització. No hem sorgit de cap lluita nacional, no reconeixem fronteres nacionals i estatals en la nostra feina política i agitativa. La lluita de classes, a tot arreu, és el focus de la nostra activitat…

Seguim una estratègia mundial. I a Iran, on tenim una implicació i influència directes, seguim, com a part d’aquesta estratègia mundial, un programa polític més directe i més profund d’acció…

3. Socialisme com a objectiu final

El socialisme s’ha definit i interpretat d’un munt de formes diferents. Som un dels pocs corrents que mantenim emfàticament que el socialisme s’hauria d’identificar amb l’abolició del treball assalariat i la creació d’una igualtat econòmica entre la gent. Vol dir igualtat en l’estatus de les persones en la producció social.

Això ens distingeix clarament de tots aquells corrents que identifiquen socialisme amb una economia estatal planificada, amb industrialització, o amb una redistribució de la riquesa, etc. Sostenim que el socialisme requereix l’abolició del treball assalariat i la transformació dels mitjans de treball, mitjans de producció, en propietat comuna de la societat. El benestar social i la seguretat econòmica de la gent tan sols poden ésser el resultat d’aquesta revolució en els fonaments econòmics de la societat.

4. Cosmovisió i crítica marxista

Aquest partit es forma en la tradició marxista, i en defensa de Marx. L’obrer-comunisme, en la meua opinió, no arribaria enlloc sense el marxisme. Defensar Marx i el marxisme, com a crítica social, és un tret distintiu de la nostra tradició.

Hi ha un munt de gent avui que potser voldria mantindre els llurs partits d’esquerres, passejar-se en l’escenari polític com a socialistes, però, alhora, reconèixer que per tal de fer-ho hom hauria de modificar o revisar abans el marxisme. Com ara, per exemple, prova de conciliar «democràcia» i «mercat» amb marxisme i socialisme. Pel que fa a nosaltres, és un absurd inútil… Crec que el gruix dels qui abandonen el marxisme són gent que l’havia acceptat prèviament no com una visió crítica i il·luminadora, sinó com una escola de pensament de moda que imposar-se a ells mateixos. Un munt d’ells són gent que ha emprat la terminologia marxista com un marc per idees i aspiracions socials alienes al marxisme. Fins fa ben poc el món era plagat d’aquests marxistes.

Crec que la crítica social de Marx és indispensable per l’obrer-comunisme i pel partit obrer-comunista. I personalment veig com una de les nostres principals diferències amb la majoria de les tendències dins el moviment obrer el llur menysteniment de Marx i de la crítica marxista.

Som els marxistes del moviment obrer. Hauríem d’enfrontar-nos amb les tradicions no-marxistes del moviment. Hauríem de criticar, des d’un punt de mira marxista, la forma amb la que expliquen la situació de la classe obrera, la societat, l’economia, l’estat, la religió, el règim polític, etc. Aquest és un objectiu fonamental de la nostra tradició i del nostre partit: que els dirigents obrers esdevinguen marxistes.

5. Les causes de la manca històrica d’èxits de l’obrer-comunisme

El nostre relat de la història de la lluita socialista de la classe obrera, i de les causes del fracàs del comunisme fins ara, és en ella mateixa tret característic i distintiu de la nostra tradició.

La qüestió que tot comunista hauria de respondre avui és, «Per què va passar tot això? Que li va passar al comunisme?». Molts ja han aparegut amb allò que consideren respostes. Ens diuen: «la teoria marxiana era errònia», «el leninisme és una contribució falsa al marxisme», «el socialisme, en general, sempre ha sigut una utopia; no és practicable», etc., etc.

En resposta a explicacions d’aquesta mena, o, més aviat, per explicar les condicions del comunisme avui, presentam un argument totalment diferent. Diem que a la pràctica allò que arribà a un atzucac fou un altre moviment social i de lasse; un moviment que no tenia cap relació, tret del nom, amb el socialisme, amb el marxisme i amb el moviment social de la classe obrera. Ço que presenciam avui és la derrota d’un cert moviment social pseudo-socialista que emergí en el segle XX i que expressaren i representaren els partits dirigents del bloc oriental i els seus diversos plançons pseudo-socialistes – partidaris o crítics de la línia central – fora d’aquest bloc. De fet, aquest col·lapse requereix una anàlisi acurada per ella mateixa. Però allò que hem d’explicar és la manca d’efectivitat fins ara del moviment socialista obrer a banda d’aquest bloc.

La creació d’aquest bloc tingué efectes perjudicials en el moviment obrer socialista. De fet, s’erigí com a monument a la seua derrota. La revolució del 1917 fou el producte del nostre moviment. Però, fórem derrotats a la Unió Soviètica; no avui, sinó fa molt de temps. Fou fa molt de temps que ens derrotaren, que ens forçaren a l’aïllament, i perderen l’enorme influència que gaudirem tant dins el moviment obrer com en la política internacional.

Així, si ens demanen avui, «per què el comunisme no ha arribat enlloc segle i mig després de Marx?», la nostra resposta serà: la burgesia ens inflingí una seriosa derrota després de la revolució del 1917; una derrota de la qual encara no hem sigut capaços de recuperar-nos. Fou, per tant, l’ascens del bloc oriental (i no la seua caiguda) la que comportà la derrota de l’obrer-comunisme…

En la meua opinió, el moviment obrer comunista sempre ha existit des de llavors al costat del comunisme oficial; i és exactament per això que hauríem d’emprar, per comptes del mot «comunisme» que ens recorda aquesta corrent oficial i no-proletària, el terme «obrer-comunisme» per tal de referir-nos al nostre propi moviment de classe…

Som capaços d’explicar les raons de la nostra pròpia derrota històrica. Som capaços de mostrar per què els moviments burgesos manllevaren les consignes i el llenguatge del nostre moviment. Som capaços de mostrar per què i per quines febleses i mancances, el nostre moviment fou derrotat pel nacionalisme en l’experiència de la Unió Soviètica. Podem explicar on eren les bases i objectius socials d’aquest fals socialisme. I, avui, podem explicar per què aquest pol dominant fou finalment derrotat, etc.

Com a obrer-comunistes, no reconeixem per tant la crisi del pol oficial del comunisme com la crisi de l’obrer-comunisme, i consideram que aquesta idea ens distingeix d’altres tendències. Els nostres propis problemes, el nostre propi aïllament, la nostra pròpia incapacitat per enfrontar els reptes del món contemporani, etc., són molt més antics. Com he dit, l’ascens del bloc soviètic fou de fet un indici de l’aïllament del nostre moviment social. La nostra resposta a la situació actual no és per tant revisar els principis teòrics i pràctics del nostre moviment de classe, sinó intensificar els nostres esforços.

Permeteu-me afegir-hi un comentari personal en una qüestió en la qual d’altres camarades poden tindre idees diferents. No consider, de cap manera, la victòria d’aquest moviment obrer-comunista com a inevitable. Ni tan sols en consider el creixement com a inevitable… La protesta dels obrers contra el capitalisme és, és clar, inevitable. Però ningú no pot afirmar que aquesta protesta tindrà lloc inevitablement sota la bandera de l’obrer-comunisme – com a moviment amb una visió i una estratègia polítiques i econòmiques particulars. No crec en aquesta inevitabilitat, i és per aquesta raó que les tries conscients que homes i dones fan en diversos estadis, i la pràctica real de diferents moviments diferents conjunctures, és, per jo, d’una importància vital. Si anam a fer cap avenç, aquestes tries i pràctiques han d’ésser correctes i comunistes. La gent viva i les generacions vives de la classe obrera decideixen el destí del socialisme i el comunisme.

La victòria del socialisme no és uin resultat inevitable i predeterminat de la història. Potser en el segle XIX les opcions reals obertes a la burgesia semblaven limitades als ulls dels socialistes de l’època i així es podrien haver demanat «què podria fer la burgesia al capdavall per evitar la pressió de l’enorme classe explotada?». Avui, però, la burgesia és capaç de destruir físicament el món, pot fer-lo erm, pot fer que la gent caiga en una necessitat tan urgent de pa i d’oxigen com perquè el socialisme no li passe ni pel cap a ningú. Un esclavatge modern podria igualment ésser el destí del món, si més no durant diverses generacions.

En breu, la qüestió ací és el destí d’un moviment determinat: el moviment obrer socialista. La causa de l’actual situació, la causa de la supervivència de la barbàrie capitalista fins ara, és que aquest moviment fou derrota en un punt d’inflexió crític en la història contemporània. Fórem derrotats en l’experiència de la Unió Soviètica; una derrota que condicionà el destí del món durant moltes dècades. No érem adientment representats, ni intel·lectualment ni política, en les decisives controvèrsies que tingueren lloc en els anys 1920 quant al curs post-revolucionari de l’economia soviètica. No érem preparats d’entrada per aquest repte. Cap dels dirigents del moviment socialista de la classe obrera russa entrà en aquell període amb una clara visió econòmica, i per tant no s’hi organitzà cap resistència, des del punt de mira de l’obrer-comunisme, contra l’avenç del nacionalisme i de la visió econòmica burgesa… No aconseguírem de mantindre la nostra força de classe sota la nostra pròpia bandera. Ja que ens marcà a la pràctica, en un estadi decisiu i en relació a la qüestió cardinal de l’era post-revolucionària cap consigna independent, o programa…

Ara el nostre futur també depén, de la mateixa forma, completament de la pràctica real del nostre moviment i dels seus activistes; de què fan, de quines visions tenen i transmeten al moviment obrer. Si ho fem bé, funcionarà; si no, no. No hi ha cap inevitabilitat històrica!…

6. Revolució i reforma

Un altre tret, i en la meua opinió molt important, de la nostra tradició política és la forma de veure la relació entre revolució i reforma. L’esquerra radical ha restat sempre típicament aïllada dels moviments socials reals per reformes i n’han fet befa, per tant, els activistes d’aquests moviments. Com més «radical» ha sigut una tendència d’esquerres, més aïllada ha esdevingut, i més incapaç d’influir en les circumstàncies socials de la seua pròpia època. Sembla com si mantindre la pròpia integritat política, o restar radical en els propis ideals programàtics, tingués una relació inversa amb aconseguir força i influència reals. Les idees revolucionàries semblen incompatibles amb una acció efectiva. La veritat és, crec, que aquesta contradicció mai no ha existit realment en el pensament de l’esquerra radical. Per ells, el marxisme és simplement una teoria, i no un moviment social que s’hagués d’expressar en diverses dimensions pràctiques.

És característic de la nostra tradició, però, que el seu revolucionarisme comunista no tan sols és compatible amb la seua activitat diària per aconseguir millores en les condicions dels treballadors, i en la situació econòmica, política, cultural i jurídica de la societat, sinó que hi és inseparablement connectada. Veiem la gent i les classes no com a políticament estàtiques i informes sinó en una lluita constant per millorar la societat i les condicions de vida. Cap comunista no pot ignorar aquesta lluita realment existent i alhora cridar per una revolució que sembla aparentment independent.

La qüestió de la relació entre revolució i reforma, i per tant la relació de l’element revolucionari amb moviment i organitzacions disposades a la reforma social, és un dels principals pil·lars de la nostra visió. Per nosaltres, aquesta qüestió és una font d’una sèrie de conclusions programàtiques, tàctiques i pràctiques. qüestions com la relació de la revolució obrera amb nombrosos moviments per la llibertat i la justícia social que emergeixen de la societat existent amb objectius restringits, l’atitud del partit obrer envers els sindicats, la relació entre el nostre programa revolucionari per la societat i les nostres reivindicacions immediates en diverses àrees, la qüestió del treball legal i clandestí, etc., tots depenen d’una certa comprensió de la relació entre revolució i reforma.

Amb tot, comprendre la importància de la lluita per reformes no és idèntic amb dissoldre’s en el reformisme. És cert que sense implicar-se en les protestes actuals l’element comunista revolucionari de la classe obrera és condemnat a la marginalitat i incapaç d’influir efectivament la classe obrera en general. Però és igualment cert que sense representar explícitament el socialisme i la revolució obrera dins la classe obrera, la tendència obrer-socialista no tan sols no s’aproparia gens al seu objectiu revolució, sinó que deixaria els moviments reformistes captius dels límits de les visions i polítiques burgeses curtes de mires…

No en tenim prou amb aparèixer i ésser reconeguts com un corrent sincer i actiu en el moviment protestatari obrer, com a corrent que hi participa i que, de fet, és part i partícep d’aquests moviments. Això demostraria la nostra diferència respecte l’esquerra radical esotèrica. El nostre comunisme, però, comença en el moment que apareixem en aquests moviments, és a dir, en la nostra pròpia classe, com a corrent crític de corrents no-socialistes, com a corrent que persegueix una causa més fonamental i un canvi més radical, com a corrent marxista que propaga una idea particular dins la classe…

Donar suport als sindicats i tindre relacions estretes amb l’ala esquerra, reforçar el moviment obrer en general contra la burgesia, és una tasca de vital importància. Però, hem d’examinar, com a obrers comunistes, les visions, les polítiques i les idees de les organitzacions i dels dirigents obrers. Democratitzar tal o tal sindicat industrial als EUA, per exemple, és una bona feina. Però, un obrer-comunista hauria d’enfrontar-se també als dirigents d’aquest moviment amb qüestions com ara: què passarà a la fi, posam, en trenta anys, després que el sindicat haja sigut democratitzat? Què pensau del comunisme i del marxisme? Quina alternativa teniu per la reorganització de la societat? Com, en la vostra opinió, pot aconseguir-se l’alliberament total dels obrers?

Els dirigents radicals dels obrers dels EUA, Canadà, Alemanya, Gran Bretanya, etc., haurien d’ésser interpel·lats amb la qüestió de per què no són comunistes; per què no tenen res a dir ni res a fer respecte els fonaments econòmics del sistema actual, de l’estat, de la religió, del sistema educatiu, de la igualtat de sexes, del bel·licisme de les potències, etc., etc. No criticam l’aïllament sectari de l’esquerra no-obrera tan sols per lloar, en el pas següent, les atituds vocacionals i igualment aïllacionistes dels moviments obrers reformistes, i la llur alienació de la causa general de la revolució social obrera. Som la tendència de la classe obrera que veu la classe obrera com a capaç i obligada a una intervenció extensa en la vida econòmica, política, cultural i intel·lectual de la societat. Volem que l’obrer emegesca com la força que presenta a tota la societat humana una alternativa real. Consideram la visió socialista, la teoria, la crítica social, la unitat per la revolució social com a vitals; de la mateixa forma que consideram l’augment salarial, el subsidi de desoecupació, el dret de vaga, i l’organització per aconseguir millores en la situació econòmica i política de les classes treballadores com a vitals. Cadascun d’aquests aspectes expressa un moment diferent en la vida, la lluita i l’autoafirmació de la classe treballadora; aspectes que consideram com a indivisibles i indispensables. Hem de criticar totes les tendència socials, obreres o no, que trenquen aquest tot i mantenen els obrers lluny de la revolució social i la revolució social lluny dels obrers.

7. El partit i la classe

Una altra característica del nostre corrent és la nostra concepció de la relació entre el partit i la classe. El nostre partit és el partit d’una certa tradició de lluita dins la pròpia classe. La relació amb la classe obrera es basa doncs en la relació d’aquella tendència de la classe amb la classe obrera en general. Això vol dir, primer de tot, que no és un partit format per una sèrie de reformadors socials pel salvament de la classe obrera, sinó un format per una part, una tendència, dins la pròpia classe obrera amb l’objectiu d’unir i dirigir tota la classe cap als seus objectius de classe…

En segon lloc, és per tant que el partit obrer comunista no és el partit de «tots els treballadors» amb independència de la llur visió i dels llurs objectius socials i polítics… En d’altres mots, ni és un partit derivat d’una idea preconcebuda o d’una teoria que ara es presenta a la classe obrera ni un partit de tots els treballadors amb independència de la posició o visió socials. És el partit dels obrers socialistes que presenten una crítica més fonamental i profunda del sistema actual.

Ens consideram no un partit polític fora de la classe, sinó el partit d’una tendència crítica, amb una determinada visió social, dins la pròpia classe. És per tant important confrontar-nos teòricament, política i ideològicament amb d’altres tendències dins la classe.

8. El moviment dels consells

En relació amb les formes generals d’organització per la lluita obrera, pertanyem a la tradició dels consells. Som un partit que defensa els consells com la forma principal d’organització i d’acció directa de les masses obreres; i és des d’aquest punt de mira que tractam amb d’altres formes d’organització obrera…

Si un corrent és realment part de la classe i cerca unir-la i organitzar-la, pot refusar altres formes d’organització i demanar als obrers d’abandonar-les, per exemple els sindicats, tan sols en la mesura que siga capaç d’assenyalar una alternativa existent perquè s’hi unesquen els obrers… Si el moviment dels consells s’ha establert prou fermament com per ésser capaç de prendre aquells aspectes de la lluita defensiva que en l’actualitat organitzen els sindicats, llavors seria ben correcte demanar els obrers d’abandonar els sindicats i d’unir-se als consells i al llur moviment… Altrament, si aquesta alternativa no és a l’abast dels obrers, llavors seria clarament una decisió anti-obrera minar els sindicats. La nostra atitud envers els sindicats no pot ésser de la mateixa mena que la nostra atitud envers institucions religioses o estatals.

En cert sentit, això es relaciona amb el que he dit abans de la importància de les reformes i de la relació entre revolució i reforma. Els sindicats protegeixen, d’una forma o una altra, certes reformes socials i conquestes obreres. Són organitzacions per aconseguir i defensar reformes. Hom pot imaginar que avui, en absència de millors alternatives organitzatives per la classe obrera, quin desastre cobriria el món si no hi hagués sindicats.

Ens esforçam per construir i enfortir el moviment dels consells dins la classe obrera. I a mesura que avançam cridam els obrers a unir-se a aquesta alternativa. Reconeixem el valor dels sindicats per les lluites obreres en absència de consells i moviments de consells forts, però no abandonam les notres idees crítiques independents en relació amb els sindicats.

Publicités

Laisser un commentaire

Choisissez une méthode de connexion pour poster votre commentaire:

Logo WordPress.com

Vous commentez à l'aide de votre compte WordPress.com. Déconnexion /  Changer )

Photo Google+

Vous commentez à l'aide de votre compte Google+. Déconnexion /  Changer )

Image Twitter

Vous commentez à l'aide de votre compte Twitter. Déconnexion /  Changer )

Photo Facebook

Vous commentez à l'aide de votre compte Facebook. Déconnexion /  Changer )

Connexion à %s


%d blogueurs aiment cette page :