Cal retirar les barricades: El mosco-feixisme a Espanya [Mattick]

El 7 de maig del 1937, la CNT-FAI radià aquest ordre: «Cal retirar les barricades! Les hores de crisi han passades. Cal establir la calma. Però circulen rumors per tota la ciutat que contradiuen els reports del retorn a la normalitat que ara emeten. Les barricades són un factor que contribueix a aquesta confusió. No ens calen les barricades ara que la lluita s’ha aturada. Les barricades no serveixen per res ara, i la llur continuació pot fer la impressió que volem tornar a l’estadi anterior—i això no és cert, camarades, cooperam pel restabliment d’una vida civil completament normal. Tot allò que obstaculitze aquest gir ha de desaparèixer».

I llavors començà la vida normal, és a dir el terror dels mosco-feixistes. L’assassinat i l’empresonament dels obrers revolucionaris. El desarmament de les forces revolucionàries, la silenciació dels llurs diaris, emissores de ràdio, l’eliminació de tots els càrrecs que havien assolit abans. La contrarevolució triomfà a Catalunya, on, tal com tan sovint ens asseguren els dirigents anarquistes i del POUM ja s’hi marxava cap al socialisme. Les forces contrarevolucionàries del Front Popular eren saludades pels dirigents anarquistes. Les víctimes havien de saludar els botxins. «Quan es féu un intent per trobar una solució i restablir l’ordre a Barcelona», llegim en un butlletí de la CNT, «la CNT i la FAI foren les primeres a oferir la llur col·laboració; foren les primeres a presentar la demanda d’aturar el foc i de provar la pacificació de Barcelona. Quan el govern central s’apoderà de l’ordre públic, la CNT fou entre els primers a posar a disposició dels representants de l’ordre públic totes les forces sota el seu control. Quan el govern central decidí d’enviar la força armada a Barcelona, per tal de controlar les forces polítiques que no obeïen les autoritats públiques, la CNT fou una vegada més la que ordenà a tots els districtes la facilitació de pas d’aquestes forces, que havien d’arribar a Barcelona i establir-hi l’ordre».

Sí, la CNT ha fet tot el possible per ajudar a dur la contrarevolució de València a Barcelona. Els obrers empresonats poden agrair als llurs dirigents anarquistes el llur confinament, que acaba amb els sons dels trets dels mosco-feixistes. Els obrers morts són retirats juntament amb les barricades; els silenciaren per tal que els dirigents poguessen continuar a parlar. Quins ànims entre els dels neobolxevics: «Moscou ha mort obrers revolucionaris», cridaven. «Per primera vegada en la història, la Tercera Internacional dispara des de l’altra banda de les barricades. Fins llavors tan sols havia traït la causa, però ara lluita obertament contra el comunisme». I què esperaven aquests airats cridaners de la Rússia capitalista d’estat i de la seua Legió Estrangera? Ajut pels obrers espanyols? El capitalisme de qualsevol mena té una única resposta pels obrers que s’oposen a l’explotació: la mort. Un front unit amb els socialistes o amb els partit-«comunistes» és un front unit amb el capitalisme, que tan sols pot ésser un front unit pel capitalisme. Així com no té cap utilitat blasmar Moscou, tampoc no té cap sentit criticar els socialistes: cal combatre tots dos fins a la fi. Però ara, els obrers revolucionaris han de reconèixer que també els dirigents anarquistes, que també els «apparatchiks» de la CNT i de la FAI s’oposen als interessos dels obrers, que pertanyen al camp enemic. Units amb el capitalisme han de servir el capitalisme; i on les paraules eren impotents, la traïció esdevingué l’ordre del dia. Demà potser disparen contra els obrers rebels igual com els botxins «comunistes» del «Quarter Karl Marx» ho fan avui. La contrarevolució s’estén directament des de Franco fins a Santillán.

Una vegada més, com tan sovint abans, els obrers revolucionaris decebuts denuncien la covardia de la direcció, i proven de cercar nous i millors dirigents, per una organització millorada. Els «Amics de Durruti» s’escindeixen dels dirigents corruptes de la CNT i la FAI per tal de restablir l’anarquisme original, per protegir l’ideal, per mantindre la tradició revolucionària. Han après unes poques coses, però no han après prou. Els obrers del POUM són profundament decebuts de Gorkin, Nin i Company. Aquests leninistes no eren prou leninistes, i els militants del partit cerquen millors Lenins. Han après, però no gaire. La tradició del passat els pesa com una pedra al coll. No n’hi ha prou amb un canvi d’homes i una revifalla de l’organització. Una revolució comunista no la fan ni dirigents ni organitzacions; la fan els obrers, la classe. Una vegada més els obrers esperen canvis en el «Front Popular», que a la fi puguen comportar un gir revolucionari. Caballero, destituït per Moscou, podria tornar damunt els muscles dels membres de la UGT, que han après i veuen la llum. Moscou, decebut en no trobar un ajut adient de les nacions democràtiques, s’ha tornat radical de nou. Tot plegat és absurd! Les forces del «Front Popular», Caballero i Moscou, són incapaces, fins i tot si volguessen, de derrotar el capitalisme a Espanya. Les forces capitalistes no poden tindre polítiques socialistes. El Front Popular no és un mal menor pels obrers. És tan sols una altra forma de dictadura capitalista al costat del feixisme. La lluita ha d’ésser contra el capitalisme.

L’atitud actual de la CNT no és nova. Fa uns mesos el president català Companys deia que la CNT «no ha pensat de fer mal al règim democràtic d’Espanya, sinó que defensa la legalitat i l’ordre». Com totes les altres organitzacions antifeixistes d’Espanya, la CNT, malgrat la seua fraseologia radical, ha limitat la lluita a la guerra contra Franco. El programa de col·lectivització, realitzat en part com a necessitat de guerra, no atacà els principis capitalistes o el capitalisme com a tal. En la mesura que la CNT ha parlat d’un objectiu final, ha suggerit una forma modificada de capitalisme d’estat, on la burocràcia sindical i els seus amics anarquistes filosòfics tindrien el poder. Però fins i tot aquest objectiu era tan sols per un futur distant. No s’emprengué cap passa real en aquesta direcció, ja que una passa real endavant fins i tot cap a un sistema de capitalisme d’estat hauria suposat la fi del Front Popular, hauria suposat barricades a Catalunya i una guerra civil dins una guerra civil. La contradicció entre la seua ‘teoria’ i la seua ‘pràctica’ l’explicaven els anarquistes a la manera de tots els falsificadors, que «la teoria és una cosa i la pràctica una altra, i que la segona mai no és tan harmoniosa com la primera». La CNT s’adonà que no tenia cap pla real per la reconstrucció de la societat; s’adonà a més que no tenia les masses d’Espanya rera seu, sinó tan sols una part dels obrers en una part del país, s’adonà de la seua feblesa, nacional i internacional, i que les seues frases radicals tan sols eren pensades per amagar la profunda feblesa del moviment en les condicions creades per la guerra civil.

Hi ha moltes excuses possibles per la posició que han pres els anarquistes, però no n’hi ha cap pel llur programa de falsificació que confonia tot el moviment obrer i que treballava per l’avenç dels mosco-feixistes. En provar de fer creure que el socialisme era en marxa a Catalunya i que això era possible sense un trencament amb el govern del Front Popular suposava l’enfortiment de les forces del Front Popular fins fer possible que dictassen també als obrers anarquistes espanyols. L’anarquisme a Espanya acceptà una forma de feixisme, disfressada de moviment democràtic per ajudar a esclafar el franco-feixisme. No és cert, com prova de fer creure avui l’anarquista als seus seguidors, que no hi ha cap altra alternativa, i que per tant que tota crítica adreçada contra la CNT és injustificada. Els anarquistes podien haver provat, després del 19 de juliol del 1936, d’establir el poder obrer a Catalunya, podien també haver provat d’esclafar les forces governamentals a Barcelona el maig del 1937. Podien haver marxat alhora contra els franco-feixistes i els mosco-feixistes. És molt probable que els haguessen derrotat; possiblement Franco hauria guanyat i esclafat els anarquistes així com els seus competidors del «Front Popular». La intervenció capitalista oberta s’hauria efectuat tot d’una. Però hi havia també una altra possibilitat, per bé que molt més poc probable. Els obrers francesos podrien haver anat més enllà d’una mera protesta; la intervenció oberta podria haver dut a una guerra on totes les potències s’hi haurien vist implicades. La lluita s’hauria transformat tot d’una en una de qüestions clares, entre el capitalisme i el comunisme. Passàs el que passàs, una cosa és certa: la condició caòtica dle món capitalista s’hauria tornat encara més caòtica. Sense catàstrofes no és possible cap canvi de la societat. Qualsevol atac real al sistema capitalista pot tindre una reacció ràpida, però la reacció s’establirà d’una forma o una altra encara que siga amb un cert retard. Aquest retard costarà més vides obreres que no pas qualsevol intent prematur per esclafar el sistema d’explotació. Però un atac real al capitalisme hauria creat unes condicions més favorables a l’acció internacional de: part de la classe obrera, o hauria comportat una situació on s’haurien agreujat totes les contradiccions capitalistes i així s’hauria accelerat el desenvolupament històric cap a la fallida del capitalisme. En el principi hi ha el fet. Però la CNT, díem, sentia massa responsabilitat per la vida dels obrers. Volia evitar un vessament innecessari de sang. Quin cinisme! Més d’un milió de persones ja han mort en la guerra civil. Si hom ha de morir al capdavall, que siga per una causa valuosa.

La lluita contra tot el capitalisme—aquesta lluita que la CNT volia evitar—no es pot evitar. La revolució obrera ha d’ésser radical des d’un bon començament, o es perdrà. Es requeria l’expropiació completa de les classes propietàries, l’eliminació de tot poder a banda del dels obrers armats, i la lluita contra tots els elements que s’oposassen a aquestes mesures. En no fer això, els dies de maig del Barcelona i l’eliminació dels elements revolucionaris d’Espanya eren inevitables. La CNT mai no s’adreçà a la qüestió de la revolució des del punt de mira de la classe obrera, sinó que sempre s’havia ocupat primer que tot de l’organització. Actuava pels obrers i amb l’ajut dels obrers, però no s’interessava en la pròpia iniciativa d’acció dels obrers amb independència dels interessos organitzatius. Allò que comptava no era la revolució sinó la CNT. I des del punt de mira dels interessos de la CNT els anarquistes havien de distingir entre el feixisme i el capitalisme, entre la guerra i la pau. Des d’aquest punt de mira, eren forçats a participar en les polítiques capitalistes-nacionalistes i havien de cridar els obrers a cooperar amb un enemic per tal d’esclafar-ne un altre, per tal que després els esclafàs el primer. Les frases radicals dels anarquistes no s’havien de seguir; tan sols servien com a instrument en el control dels obrers per l’aparell de la CNT, «sense la CNT», escrivien orgullosos, «l’Espanya anti-feixista no es podria governar». Volien participar en la tasca de governar dels obrers i de donar-los ordres. Tan sols demanaven una participació pròpia de les despulles, ja que prou reconeixien que no les tindrien totes per ells sols. Com els ‘bolxevics’, identificaven les pròpies necessitats organitzatives amb les necessitats i interessos de la classe obrera. Allò que decidien era bo, no hi havia cap necessitat que els obrers pensassen i decidissen tots sols, ja que això tan sols perjudicaria la lluita i crearia confusió; els obrers simplement havien de seguir els llurs salvadors. Ni un sol intent d’organitzar i consolidar un poder real de classe obrera. La CNT parlava anarquisticament i actuava bolxevisticament, és a dir, capitalisticament. Per tal de governar, o participar en el govern, s’havia d’oposar a la pròpia iniciativa per part dels obrers i així havia de defensar la legalitat i l’ordre i el govern.

Però hi havia més organitzacions en el camp, i no hi ha cap identitat d’interessos entre aquestes organitzacions. Cadascuna lluita contra totes les altres per l’hegemonia, pel govern en solitari damunt els obrers. Compartir poder per part d’una sèrie d’organitzacions no elimina la lluita entre elles. A voltes totes les organitzacions es veuen forçades a cooperar, però això és tan sols un ajornament de l’enfrontament final. Un grup ha de controlar. Alhora que els anarquistes avançaven «d’un èxit a un altre», la llur posició era contínuament minada i afeblida. L’afirmació que la CNT no dictaria a les altres organitzacions, o treballaria contra elles, era en realitat tan sols una petició de no ésser atacada per les altres—un reconeixement de la pròpia feblesa. Implicada en la política capitalista amb els seus aliats del Front Popular, deixava a les àmplies masses la possibilitat de triar el preferit entre els elements burgesos. Qui oferia més tenia les millors possibilitats. El mosco-feixisme es posà de moda fins i tot a Catalunya. Ja que les masses veien en el suport de Moscou la força necessària per desfer-se de Franco i de la guerra, i Moscou i el seu govern de Front Popular suposaven el suport capitalista internacional. Moscou guanyà influència ja que les àmplies masses d’Espanya eren encara favorables a la continuació de la societat explotadora. I aquesta atitud es veié enfortida pel fet que els anarquistes no feien res per aclarir la situació, és a dir per mostra que l’ajut de Moscou no volia dir res més que la lluita per un capitalisme que agrada a uns pocs poders imperialistes, fins i tot encara que en puga decebre a uns altres.

Els anarquistes esdevingueren propagandistes per la branca moscovita del feixisme, servidors dels interessos capitalistes que s’oposen als plans actuals de Franco a Espanya. La revolució esdevingué el terreny de joc de rivals imperialistes. Les masses havien de morir sense saber per qui o per què. Tot plegat deixava d’ésser una qüestió dels obrers. I ara havia deixat també d’ésser una qüestió de la CNT. La guerra pot acabar en qualsevol moment amb un acord de compromís entre les potències imperialistes. Pot acabar amb una derrota o un triomf de Franco. Franco pot abandonar Itàlia i Alemanya i girar-se cap a Anglaterra i França. O els primers països poden deixar d’interessar-se en Franco. La situació a Espanya pot canviar decisivament per l’esclat d’una guerra al Llunyà Orient. Encara hi ha una sèrie de possibilitats a més de la més probable, és a dir, la victòria del franco-feixisme. Però passe el que passe, si els obrers no aixequen noves barricades contra els lleialistes, si els obrers no ataquen realment el capitalisme, llavors siga quin siga el resultat de la lluia a Espanya no tindrà cap significat real per la classe obrera, que encara serà explotada i oprimida. Un canvi en la situació militar d’Espanya podria força el mosco-feixisme una vegada més a adoptar un posat revolucionari. Però des del punt de mira dels interessos dels obrers espanyols, així com dels obrers del món, no hi ha cap diferència entre el franco-feixisme i el mosco-feixisme, per moltes que siguen les diferències que puguen haver-hi entre Franco i Moscou. Les barricades, si s’aixequen de nou, no s’haurien de retirar. La consigna revolucionària per Espanya és: Fora els feixistes i també fora els lleialistes. Per futil que siga, en vistes a l’actual situació mundial, l’intent de lluitar pel comunisme, encara és l’única via que poden adoptar els obrers. «Millor la sensació de futilitat que l’energia mòrbida que s’esmerça en falsos camins. Preservarem el nostre sentit de la veritat, de raó a tot preu, fins i tot al preu de la futilitat».

4 Réponses to “Cal retirar les barricades: El mosco-feixisme a Espanya [Mattick]”

  1. tultvalorgo Says:

    Hi,

    I am new here..First post to just say hi to all community.

    Thanks

    J'aime

  2. UNIVEARNEINAF Says:

    Hello, my dears. I found your site and I would like to look around once and participate.

    Regards
    Anna Joh

    J'aime

  3. GarethWyett Says:

    Hi , I am a newby. Thought I’d say howdy.

    see you around and Thank you

    (apologise if this is the wrong place to put this post)

    J'aime

  4. Jesus Piirto Says:

    Thanks.

    J'aime

Les commentaires sont fermés.


%d blogueurs aiment cette page :